Menu
Menu
Aquestes dones no són joves mai;
tampoc tenen futur, però no sembla
que els amoïni gaire —o s’ho callen.
Un temps fan goig, però vénen els fills
i es tornen renegrides com la terra.
De nen, les veia feinejant al camp,
rere els homes, voltades de canalla
i en silenci, retudes com l’hivern.
Pensava que les nenes del meu joc
també se’m tornarien fosques i acres.
“Les dones són la pesta, són dimonis”,
resava sempre el Ton. M’ho deia a cau d’orella,
perquè la mare no el sentís. El pobre,
s’ho feia tot a sobre, com un nen.
La mare el va cuidar, per caritat,
fins a la mort. “No l’ha estimat cap dona
—deia— i és per això que no té cor.”
Quan va morir, no vaig plorar per ell.
Un dia de molt sol, amb claps de gel
fonent-se al marge del camí, la mare
se’m va endur amb ella al riu, prop del molí.
Feien bugada. Dones joves, blanques
i alegres com el cant del verderol.
“L’última és verge, o té marit”, va dir
la dels cabells de nacre i, aleshores,
totes van saltar a l’aigua seminues.
Jo vaig quedar sorprès que fossin vives.
“Tu no has vist res, noiet”, va fer la mare,
quan tornàvem, però tenia por.
Es va posar el mocador al cap
i res va tornar a ser com era abans.
Nascut a Londres el 9 d’agost de 1962, va estudiar arquitectura a la University College de Londres. Va treballar en diversos despatxos d’arquitectura a Londres i Barcelona. Els darrers anys s’ha desenvolupat més amb la pintura i els dibuixos del fons local, barrejant l’arquitectura amb el paisatge, la geologia i històries del Pallars.
